El meu amic no trobà allò que cercava i, pel que jo vaig arribar a presumir, consistí en què no cercava res, que és precisament el mateix que els succeeix a tants d'altres. Algunes mares, sí, cercaven les seves filles, i alguns marits, les seves dones, però ni una sola filla cercava la seva mare, ni una sola dona, el seu marit. Potser -deien,- s'han quedat adormides enmig de la confusió en alguna peça... És possible -em deia jo per a mi mateix,- però no és probable.

Una màscara vingué disparada cap a mi.

-Ets tu? -em preguntà misteriosament.
-Sóc jo -li responguí, segur de no mentir.
-He reconegut el dominó; però aquesta nit és impossible; na Paquita és aquí; mes el marit s'ha encaparrat en venir; no sabem com diantre ha trobat els bitllets. Quina gran llàstima! Guaita tu quina ocasió! T'hem vist i atès que no s'atreveix a parlar-te ella mateixa, m'envia a dir-te que demà sens falta us veureu a la Paella... Dominó encarnat i llaços blancs...
—Bé.
—D'acord?
—No hi faltaré.
—I la teva muller, home?—li deia a un ens raríssim que s'havia vestit tot de cornets de l'abundància, un dominó negre que en portava un altre d'igual del braç.
—Dormint, deu ser ara; per bé que ho he intentat, no he pogut convèncer-la de venir; no n'hi ha cap altra de més enemiga de les diversions.
—Així descanses tu en la seva virtut; penses ser aquí tota la nit?
—No, fins les quatre.
—Fas bé.
Amb això, el dels cornets s'havia allunyat, i vaig entreoir aquestes paraules:
—Res ha sospitat.
—Com fora possible? Si sortí una hora després d’ell...
—A les quatre ha dit?
—Sí.
—Tenim temps. N'estàs segura de la criada?
—No hi ha compte que valgui, perquè...

Una onada tallà el fil de la meva curiositat; la resta de paraules del diàleg es confongueren amb les repetides veus de: Em coneixes? Et conec, etcètera, etc.

Doncs no semblava aquella meva estrella haver-me portat aquesta nit un dominó igual al de tots els amants, més feliç, per cert, que Quevedo, que s'assemblava de nit a quants esperaven per pegar-los?

—Xxt! Xxt! Per fi t'he trobat -em digué una altra màscara esvelta, tot agafant-me pel braç, i amb la seva veu terna i agitada per l'esperança satisfeta. Fa molt que em buscaves?
—No del cert, perquè no esperava trobar-te.

El meu amic no va trobar el que buscava, i tal i com m’imaginava, no buscava res, tal i com a molts altres succeeix. Algunes mares sí, buscaven les filles, i alguns marits les seves dones, però cap filla buscava la seva mare ni cap dona al seu marit. Potser –deien,- s’hauran quedat adormides entre la confusió en algun lloc... És possible –em deia a mi mateix-, però no probable.
Una màscara se’m va apropar.
-Ets tu?- em va preguntar misteriosament.
-Sóc jo- vaig contestar segur de no mentir.
-He reconegut la capa; però aquesta nit és impossible; La Paquita està per aquí; i el marit ha insistit a venir; no sabem com redimoni ha trobat bitllets. Quina pena! Mira quina oportunitat! T’hem vist, però com que ella no s’ha atrevit a apropar-se per parlar-te, m’envia a mi per a dir-te que demà, us veureu a la Sartén... Capa encarnada i llaçades blanques...
-Bé.
-Hi seràs?
-No faltaré.
-I la teva dona, home?- li deia a un ésser raríssim que s’havia vestit amb tot de banyes de l’abundància, una capa negra que portava un altre igual de bracet.
-Estarà dormint a hores d’ara; ho he intentat amb totes les forces, però no he pogut convèncer-la; és la pitjor enemiga de la diversió.
-Així doncs, tu reposes en la seva virtut; penses estar aquí tota la nit?
-No, fins les quatre.
-Fas bé.
Mentrestant el de les banyes s’havia allunyat i vaig poder sentir aquestes paraules:
-No ha sospitat res.
-Com és possible? Si vaig sortir una hora després que ell...
-A les quatre ha dit?
-Sí.
-Tenim temps. Estàs segura de la criada?
-No és pot tenir prou compte, perquè...
Una onada va tallar el fil de la meva curiositat; la resta de paraules del diàleg es varen confondre amb les veus repetides de: em coneixes? et conec, etcètera, etc.
Doncs semblava ser que portava una capa com la de tots els amants aquesta nit, trobant-me més feliç, per cert, que Quevedo, que s’assemblava de nit a tots aquells a qui esperaven per pegar.
-Pst, pst! Per fi t’he trobat!- em va dir una esvelta màscara agafant-me del braç, amb veu tendre i agitada per l’esperança satisfeta. Fa molt que em buscaves?
-Doncs no, perquè no esperava trobar-te.

El meu amic no va trobar allò que buscava, i tal com vaig arribar a suposar, la causa era que no en buscava res, que és precisament el mateix que els passa a molts. Algunes mares, sí, buscaven les seves filles, i alguns marits les seves dones; però ni una sola filla buscava la seva mare, ni una sola dona el seu marit. Potser —en deien— s'hauran quedat adormides amb la confusió en alguna peça... És possible —em deia a mi mateix— però no probable.

Una màscara va venir cap a mi com un tret.

—Ets tu? —em va preguntar misteriosament.
—Sóc jo —li vaig respondre amb la seguretat de no mentir.
—Vaig conèixer el dominó; però aquesta nit és impossible; La Paquita és aquí; però el marit s'ha entestat a venir-hi; no sabem on diantre n'ha trobat bitllets. Una gran llàstima! Mira tu quina ocasió! T'hem vist, i no atrevint-s'hi a parlar-te ella mateixa, m'envia per dir-te que demà sens falta us veureu a la Paella... Dominó encarnat i llaços blancs...
—Bé.
—Hi seràs?
—No hi faltaré.
—I la teva dona, home? —li deia a un ens raríssim que s'havia vestit tot de banyetes d'abundància, un dominó negre que portava un altre igual del braç.
—Ara deu estar dormint; per més que he fet, no he pogut fer que es decidís a venir; no hi ha cap altra més enemiga de les diversions.
—Així descanses tu en la seva virtut; penses ser aquí tota la nit?
—No, fins a les quatre.
—Fas bé.
En això s'havia allunyat el de les banyetes, i vaig sentir-ne amb dificultat aquestes paraules:
—No n'ha sospitat res.
—Com fou possible? Si vaig sortir-ne una hora després que ell...
—A les quatre ha dit?
—Sí.
—Tenim temps. Estàs segura de la criada?
—No hi ha cap precaució, perquè...

Una onada va tallar el fil de la meva curiositat; les altres paraules del diàleg es van confondre amb les repetides veus de: em coneixes? et conec, etcètera, etc.

Doncs no semblava, estel meu, haver portat aquesta nit un dominó igual al de tots els amants, més feliç, per cert, que Quevedo, que s'assemblava de nit a quants esperaven per pegar-los?

—Txis! txis! Per fi t'he trobat —em va dir una altra màscara esvelta, agafant-me del braç, i amb la seva veu tendra i agitada per l'esperança satisfeta. Fa molt que em buscaves?
—No, per cert, perquè no esperava trobar-te.

El meu amic no va trobar el que buscava, i tal com ja m'imaginava, va resultar que no buscava res, que és exactament el que li passa a molta gent. Algunes mares sí que buscaven les seves filles, i alguns marits a les seves dones, però ni una sola filla buscava la seva mare, ni una sola dona al seu marit. Potser -deien- s'han adormit en alguna peça enmig de la confusió ... És possible - deia jo per a mi -, però no és probable.

Una màscara va venir disparada cap a mi-

- Ets tu? - em va preguntar misteriosament.
- Sí, sóc jo - vaig contestar, segur de no mentir.
- Vaig conèixer el dòmino; però aquesta nit és impossible; la Paquita és aquí; però el seu marit s'ha entestat a venir; i no sabem on dimonis ha pogut trobar bitllets. Una gran llàstima! Ves per on! T'hem vist i en no gosar parlar-te ella mateixa, m'envia per dir-te que demà sens falta us veureu a la Sartén ... Dòmino de color vermell i llacets blancs...
- D'acord.
- Hi seràs?
- No hi faltaré.
- I la teva dona, home? - li deia a uns ens raríssim que s'havia vestit tot de petites cornucòpies, un dòmino negre que en portava de bracet un altre d'igual.
- Estarà dormint ara; i per més que ho he provat no he pogut fer-la decidir a venir; no hi ha ningú que fugi de les diversions com ella.
- Així descanses tu sobre la seva virtut; Penses estar-te aquí tota la nit?
- No, fins les quatre.
- Fas bé.
Mentrestant el de les cornucòpies s'havia allunyat, i vaig mig sentir aquestes paraules:
- No ha sospitat res.
- Com pot ser? Si vaig marxar una hora després que ell ...
- A les quatre ha dit?
- Sí.
- Tenim temps. N'estàs segura de la minyona?
- No cal patir, perquè ....

Una onada va tallar el fil de la meva curiositat; la resta de paraules del diàleg es van confondre amb les repetides veus de: Em coneixes? Et conec, etz.

Doncs no semblava pas bona sort personal haver portat aquesta nit un dòmino igual al de tos els amants, més feliç per cert que Quevedo, que s'assemblava de nit a tots els que s'esperaven per picar-los?

-Psst! Psst! Per fi t'he trobat - em va dir una altra màscara esvelta, agafant-me del braç, i amb la seva veu tendra i alterada per l'esperança satisfeta. Fa molt que em buscaves?
- Doncs no, perquè de fet no esperava pas trobar-te.

El meu amic no va trobar el que buscava, i segons jo vaig arribar a presumir, va consistir que no buscava res, que és precisament el mateix que a molts els esdevé. Algunes mares, sí, buscaven a les seves filles, i alguns marits a les seves dones, però ni una sola filla buscava la seva mare, ni una sola dona al seu marit. Potser-deien,-s'hauran quedat adormides entre la confusió en alguna peça ... És possible-deia jo per a mi,-però no és probable.

Una màscara vi disparada cap a mi.

- Ets tu?-Em va preguntar misteriosament.
-Jo sóc-li vaig respondre segur de no mentir.
-Vaig conèixer el dòmino; però aquesta nit és impossible; Paquita hi és; més el marit s'ha entestat a venir; no sabem per on diantres ha trobat bitllets. Llàstima gran! Mira tu quina ocasió! T'hem vist, i no atrevint-se a parlar ella mateixa, m'envia per dir-te que demà sens falta us veureu a la Paella ... Dòmino encarnat i llaços blancs ...
-Bé.
- Estàs?
-No faltaré.
- I la teva dona, home?-Li deia a un ens raríssim que s'havia vestit tot de banyetes d'abundància, un dòmino negre que portava un altre igual del braç.
-Dormint estarà ara; per més que he fet, no he pogut decidir-a que vingui; no hi ha altra més enemiga de diversions.
-Així descanses tu en la seva virtut; ¿Penses estar aquí tota la nit?
-No, fins a les quatre.
-Fas bé.
En això s'havia allunyat el dels cuernecillos, i entreoí aquestes paraules:
-No ha sospitat.
- Com era possible? Si vaig sortir una hora després que ell ...
- A les quatre ha dit?
-Sí.
-Tenim temps. Estàs segura de la criada?
-No hi ha cura algun, perquè ...

Una onada va tallar el fil de la meva curiositat; les altres paraules del diàleg es van confondre amb les repetides veus de: em coneixes? et conec, etcètera, etc.

Doncs no semblava estrella meva haver portat aquesta nit un dòmino igual al de tots els amants, més feliç, per cert, que Quevedo, que s'assemblava de nit a quants esperaven per pegar-los?

- Chis! ¡Chis! Per fi et vaig trobar-em va dir una altra màscara esvelta, asiéndome del braç, i amb la seva veu tendra i agitada per l'esperança satisfeta. Fa molt que em buscaves?
-No per cert, perquè no esperava trobar-te.

El meu amic no va trobar el que buscava, i com havia suposat, es reduí a no buscar res, que precisament és el mateix que a molts altres els succeeix. Algunes mares, sí, buscaven les seves filles, i alguns marits les seves dones, però cap de les filles buscava la seva mare, ni cap de les dones el seu marit. Potser —deien— s’han quedat entre la confusió en alguna peça... És possible —deia jo dins meu—, però no és probable.

Una màscara va sortir disparada cap a mi.

—Ets tu? —em va preguntar misteriosament.
—Sóc jo —li vaig respondre segur que no mentia.
—He conegut el dominó, però aquesta nit és impossible. La Paquita és allà, i el marit s’ha entestat que vol venir. No sabem on dimonis ha trobat bitllets. Quina llàstima! Guaita tu quina ocasió! T’hem vist, i com que ella mateixa no s’atreveix a parlar-te, m’envia per dir-te que demà sens falta us veureu a la Sartén... Dominó encarnat i llaços blancs...
—Bé.
—Hi aniràs?
—No hi faltaré.
—I la teva dona, home? —li deia a un ens estranyíssim que s’havia vestit amb un munt de banyetes d’abundància, un dominó negre que portava un altre idèntic al braç.
—Ara estarà dormint. Tot i que ho he intentat de totes totes, no he pogut convèncer-la perquè hi vingui. No hi ha ningú més enemiga de les diversions.
—Així descanses tu en la seva virtut. Penses estar aquí tota la nit?
—No, fins a les quatre.
—Ben fet.
Mentrestant el de les banyetes s’havia allunyat, i vaig entreoir aquestes paraules:
—No ha sospitat res de res.
—Com és possible? Si vaig marxar una hora després d’ell...
—A les quatre ha dit?
—Sí.
—Tenim temps. Estàs segura de la criada?
—No és cosa meva, perquè...

Una onada va tallar el fil de la meva curiositat. Les altres paraules del diàleg es van confondre amb les repetides veus de: Em coneixes? Et conec, etcètera, etcètera.

Doncs no semblava, estrella meva, haver portat aquesta nit un dominó com el de tots els amants, més feliç, per cert, que Quevedo, que s’assemblava de nit a tots els que esperaven per esbatussar-los?

—Ssst! Ssst! Finalment t’he trobat —em va dir una altra màscara esvelta, agafant-me del braç, i amb la seva veu tendra i agitada per l’esperança satisfeta. Feia molt que em buscaves?
—No, per cert, perquè no esperava trobar-te.

El meu amic no va trobar el que buscava, i el que crec és que no buscava res, que és precisament el mateix que passa a molts d’altres. Algunes mares, sí, buscaven les seves filles i alguns marits les seves dones, però ni una sola filla buscava la seva mare, ni una sola dona el seu marit. Potser –deien– es deuen haver quedat adormides entre la confusió en alguna habitació... És possible –em deia jo, –però no és probable.
Una màscara va aparèixer cap a mi.
–Ets tu? – em va preguntar misteriosament.
–Sóc jo – vaig contestar segur de no mentir.
–Vaig conèixer el dominó; però aquesta nit és impossible; La Paquita hi és; però el marit s’ha entossudit en venir; no sabem d’on carall ha tret els bitllets. Quina llàstima! I mira tu quina ocasió! T’hem vist i com que no s’atrevia a parlar amb tu ella mateixa, m’envia per dir-te que demà us veureu sens falta a la Sarten... Dominó vermell i llaços blancs...
—D’acord?
—No hi faltaré.
— I la teva dona, home?—li deia a un ésser raríssim que s’havia vestit ple de petits corns de l’abundància, un dominó negre que anava de bracet amb un altre d’igual.
—Ara deu estar dormint; per molt que he insistit, no he pogut fer-la decidir a venir; no hi ha cap altra dona més enemiga de les diversions.
—Així tu descanses; tens pensat quedar-te aquí tota la nit?
—No, fins a les quatre.
—Fas bé.
En tot això s’havia allunyat el dels corns i vaig entreoir aquestes paraules:
—No ha sospitat res.
—Com era possible? Si vaig sortir una hora després que ell.
— A les quatre ha dit?
—Sí.
—Tenim temps. ¿Estàs segura de la criada?
—No cal patir perquè...
Una glopada va tallar el fil de la meva curiositat; les altres paraules del diàleg es van confondre amb les repeticions de: Em coneixes? Et conec, etcètera, etc.

Doncs no semblava el meu destí haver portat un dominó igual al de tots els amants, més feliç, per cert, que Quevedo, que s’assemblava de nit a tots els que esperaven per pegar-los?

— Ssst! Ssst! Per fi t’he trobat – em va dir una màscara esvelta, tot agafant-me del braç i amb la seva veu tendra i agitada per l’esperança satisfeta. Fa molta estona que em buscaves?
—De cap manera, perquè no esperava trobar-te.

El meu amic no va trobar el que buscava, i segons vaig arribar a entendre jo, va consistir en què no buscava res, que és precisament el mateix que a molts altres els succeeix. Algunes mares, sí, buscaven les seves filles, i alguns marits les seves mullers, però ni una sola filla buscava la seva mare, ni una sola muller el seu marit. Potser—deien,— s'hauran quedat dormides entre la confusió en alguna habitació... És possible —deia jo per a mi,—però no és probable.

Una careta va venir disparada cap a mi.

—Ets tu?—em va preguntar misteriosament.
—Sóc jo—li vaig respondre segur de no mentir.
—He reconegut el dòmino; però aquesta nit és impossible; Paquita és aquí; però el marit s'ha entossudit en venir; no sabem per on diantre ha trobat els bitllets. Quina llàstima! Mira tu quina ocasió! T'hem vist, i com que no s'ha atrevit a parlar-te ella mateixa, m'envia per dir-te que demà sense falta us veureu a la Sartén... Dòmino encarnat i llaços blancs...
—Bé.
—Estàs?
—No hi faltaré.
—I la teva muller, home?—li deia a un ens raríssim que s'havia vestit tot de corns de l'abundància, un dòmino negre que portava un altre igual del braç.
—Dormint estarà ara; per molt que he fet, no he aconseguit fer-la venir; no hi ha cap altra més enemiga de diversions.
—Així descanses tu en la seva virtut; penses estar ací tota la nit?
—No, fins les quatre.
—Fas bé.
En això s'havia allunyat el dels corns, i vaig entreoir aquestes paraules:
—No ha sospitat res.
—Com és possible? Si he sortit una hora després d'ell...
—A les quatre ha dit?
—Sí.
—Tenim temps. Estàs segura de la criada?
—No ens hem de preocupar, perquè...

Una gentada va tallar el fil de la meva curiositat; les altres paraules del diàleg es van confondre amb les repetides veus de: em coneixes? et conec, etcètera, etc.

¿Doncs no semblava estrella meva haver portat aquesta nit un dòmino igual al de tots els amants, més feliç, per cert, que Quevedo, que s'asemblava de nit a tots els qui esperaven per pegar-lis?

—Pss! Pss! Per fi t'he trobat—em va dir una altra careta esvelta, agafant-me del braç, i amb la seva veu tendra i agitada per l'esperança satisfeta. Fa molt que em buscaves?
—No certament, perquè no esperava trobar-te.

El meu amic no va trobar allò que cercava, que segons em va semblar, consistia a no cercar ben bé res, cosa que ocorre exactament igual a moltes altres persones. Algunes mares, sí, buscaven les filles, i alguns marits les seves mullers, però ni una sola filla buscava la mare, ni una sola dona el seu marit. Potser --deien-- s'hauran quedat adormides entre la confusió en alguna estança... És possible --em deia jo a mi mateix- però no és probable.

Una màscara va venir escopetejada cap a mi.

-- Ets tu? --va preguntar-me misteriosament.
-- Jo sóc --vaig respondre amb la certesa de no mentir.
-- He conegut el dominó: però aquesta nit és impossible; la Paquita és aquí; però el marit s'ha entestat a venir; no sabem per on diantre ha trobat bitllets. Quina gran llàstima! Quina ocasió que s'escapa! T'hem vist, i com que no gosava parlar-te ella mateixa, m'envia per dir-te que demà sens falta us veureu a la Sartén... Dominó vermellós i llaços blancs...
-- Val.
-- D'acord?
-- No faltaré.
-- I la teva dona, home? -- demanava a un ens raríssim que s'havia vestit recobert de petites banyes, un dominó negre que duia de bracet un altre dominó ben igual.
-- Ara mateix deu estar dormint. Per més que he fet mans i mànigues, no l'he pogut decidir d'acompanyar-me; no hi ha dona més enemiga de les diversions.
-- Així descanses tu en profit seu; penses quedar-te aquí tota la nit?
-- No, fins les quatre.
-- Fas bé.
Mentrestant el de les banyetes s'havia allunyat, i vaig percebre a mitges aquestes paraules:

-- No ha sospitat res.
-- Com era possible? Si vaig sortir una hora després que ell..
-- A les quatre ha dit?
-- Sí.
-- Tenim temps. Et refies de la minyona?
-- No cal patir, perquè...

Un brogit va tallar el fil de la meva curiositat; la resta de paraules del diàleg es confongueren amb les expressions repetides de: em coneixes? et conec, etcètera, etc.

No semblava el meu destí haver portat aquell vespre un dominó igual al de tots els amants, més feliç, certament, que Quevedo, que de nit s'assemblava només a aquells que s'espervane per pegar-los?

-- Xit! Xit! Per fi t'he trobat -- em digué una altra màscara esvelta, aferrant-se'm al braç, amb veu tendra i agitada per l'esperança satisfeta. Fa molt que em buscaves?
-- Certament no, perquè no esperava trobar-te...

El meu amic no va trobar el que buscava, i pel que vaig entendre, consistia en què no buscava res, que és precisament el que passava a molts d’altres. Algunes mares, sí, buscaven les seves filles, i alguns marits, a les seves dones, però ni una filla buscava la seva mare, ni una dona buscava el seu marit. Potser —deien— s’han adormit entre la confusió en alguna habitació… És possible —em deia jo—, però no probable.
Una màscara va venir de sobte cap a mi.
—Ets tu? — va preguntar-me misteriosament.
—Sóc jo— vaig respondre-li segur de no mentir.
—He conegut el dominó; però aquesta nit és impossible. La Paquita és allà, però el marit ha insistit en venir. No sabem on diantres ha trobat entrades. Quina llàstima! Ves quina oportunitat! T’hem vist i, com que no s’ha atrevit a venir ella, m’envia per dir-te que demà sens falta us veureu a la Sartén... Dominó encarnat i llaços blancs...
—D’acord.
—Sí?
—No hi faltaré.
—I la teva dona? —li deia a un ésser raríssim que s’havia vestit tot de banyes d’abundància, un dominó negre que en portava un d’igual al braç.
—Deu estar dormint. Malgrat la meva insistència, no he pogut convèncer-la perquè vingués. No hi ha ningú més enemic de les festes.
—Així tu descanses en la seva virtut. T’estaràs aquí tota la nit?
—No, fins les quatre.
—Fas bé.
El de les banyes ja s’havia allunyat, i vaig mig sentir aquestes paraules:
—No ha sospitat res.
—Com pot ser? Si he sortit una hora més tard que ell…
—Ha dit a les quatre?
—Sí.
—Tenim temps. Estàs segura de la criada?
—No hi ha cap problema, perquè…
Una onada va tallar el fil de la meva curiositat. Les altres paraules del diàleg van confondre’s amb les repetides veus de “em coneixes?” “et conec”…
Doncs no semblava estrella meva haver portat aquesta nit un dominó igual al de tots els amants, més feliç, per cert, que Quevedo, que s’assemblava de nit a tots els que esperaven per pegar-los?
—Xst! Xst! Per fi et trobo —va dir-me una altra màscara esvelta, agafant-me del braç, i amb la veu terna i agitada per l’esperança satisfeta—. Feia molt que em buscaves?
—El cert és que no gaire, perquè no esperava trobar-te.