A theme of the age, at least in the developed world, is that people crave silence and can find none. The roar of traffic, the ceaseless beep of phones, digital announcements in buses and trains, TV sets blaring even in empty offices, are an endless battery and distraction. The human race is exhausting itself with noise and longs for its opposite—whether in the wilds, on the wide ocean or in some retreat dedicated to stillness and concentration. Alain Corbin, a history professor, writes from his refuge in the Sorbonne, and Erling Kagge, a Norwegian explorer, from his memories of the wastes of Antarctica, where both have tried to escape.
And yet, as Mr Corbin points out in "A History of Silence", there is probably no more noise than there used to be. Before pneumatic tyres, city streets were full of the deafening clang of metal-rimmed wheels and horseshoes on stone. Before voluntary isolation on mobile phones, buses and trains rang with conversation. Newspaper-sellers did not leave their wares in a mute pile, but advertised them at top volume, as did vendors of cherries, violets and fresh mackerel. The theatre and the opera were a chaos of huzzahs and barracking. Even in the countryside, peasants sang as they drudged. They don’t sing now.
What has changed is not so much the level of noise, which previous centuries also complained about, but the level of distraction, which occupies the space that silence might invade. There looms another paradox, because when it does invade—in the depths of a pine forest, in the naked desert, in a suddenly vacated room—it often proves unnerving rather than welcome. Dread creeps in; the ear instinctively fastens on anything, whether fire-hiss or bird call or susurrus of leaves, that will save it from this unknown emptiness. People want silence, but not that much. | Un dels dilemes d'avui en dia, com a mínim als països desenvolupats, és que la gent vol silenci i no en troba. L'enrenou del trànsit, el so incessant dels mòbils, els anuncis digitals als busos i trens i els televisors bramant fins i tot dins d'oficines buides són una distracció infinita. La raça humana s'està esgotant a si mateixa amb sorolls i desitja el contrari, tant si és als boscos, a prop de l'oceà o en algun alberg dedicat al descans i a la concentració. Alain Corbin, un professor d'història, escriu des del seu refugi a la Sorbona, amb Erling Kagge, un explorador noruec, dels seus records dels residus a l'Antàrtica, d'on tots dos han intentat escapar. Així i tot, com diu en senyor Corbin a ≪Histoire du silence≫, probablement no tenim ara més soroll del que hi havia antigament. Abans dels pneumàtics, a les ciutats se sentia el retruny ensordidor de les rodes de metall i les ferradures dels cavalls xocant contra el terra de pedra. Abans de l'aïllament voluntari per mòbils, els busos i els trens brogien amb converses. No es deixaven els diaris en grans piles, els venedors els anunciaven a crits com també ho feien els venedors de cireres, violetes i verats frescos. Els teatres i les òperes eren un caos d'hurras i xiulades. Fins i tot als afores, els camperols cantaven mentre treballaven. Ara ja no canten. El canvi no ha estat tant en el nivell de soroll, que ja era motiu de queixes de generacions anteriors, sinó en el nivell de distracció, que ens ocupa l'espai destinat al silenci. Aquesta és una altra paradoxa perquè, quan el silenci ocupa aquest espai, enmig d'un bosc de pins, en ple desert, en una habitació sobtadament buida, sovint la seva presència es fa més inquietant que agradable. Ens provoca angoixa, l'orella instintivament atrapa qualsevol soroll, tant si és el xiuxiueig d'una flama, un ocell piulant o la fressa de les fulles, per omplir aquest buit desconegut. La gent vol silenci, però no gaire. |