Who cast that first fateful tomato that started the La Tomatina revolution? The reality is no one knows. Maybe it was an anti-Franco rebellion, or a carnival that got out of hand. According to the most popular version of the story, during the 1945 festival of Los Gigantes (a giant paper mâché puppet parade), locals were looking to stage a brawl to get some attention. They happened upon a vegetable cart nearby and started hurling ripe tomatoes. Innocent onlookers got involved until the scene escalated into a massive melee of flying fruit. The instigators had to repay the tomato vendors, but that didn't stop the recurrence of more tomato fights—and the birth of a new tradition.
Fearful of an unruly escalation, authorities enacted, relaxed, and then reinstated a series of bans in the 1950s. In 1951, locals who defied the law were imprisoned until public outcry called for their release. The most famous effrontery to the tomato bans happened in 1957 when proponents held a mock tomato funeral complete with a coffin and procession. After 1957, the local government decided to roll with the punches, set a few rules in place, and embraced the wacky tradition.
Though the tomatoes take center stage, a week of festivities lead up to the final showdown. It's a celebration of Buñol's patron saints, the Virgin Mary and St. Louis Bertrand, with street parades, music, and fireworks in joyous Spanish fashion. To build up your strength for the impending brawl, an epic paella is served on the eve of the battle, showcasing an iconic Valencian dish of rice, seafood, saffron, and olive oil.
Today, this unfettered festival has some measure of order. Organizers have gone so far as to cultivate a special variety of unpalatable tomatoes just for the annual event. Festivities kick off around 10 a.m. when participants race to grab a ham fixed atop a greasy pole. Onlookers hose the scramblers with water while singing and dancing in the streets. When the church bell strikes noon, trucks packed with tomatoes roll into town, while chants of "To-ma-te, to-ma-te!" reach a crescendo.
Then, with the firing of a water cannon, the main event begins. That's the green light for crushing and launching tomatoes in all-out attacks against fellow participants. Long distance tomato lobbers, point-blank assassins, and medium range hook shots. Whatever your technique, by the time it's over, you will look (and feel) quite different. Nearly an hour later, tomato-soaked bombers are left to play in a sea of squishy street salsa with little left resembling a tomato to be found. A second cannon shot signals the end of the battle. | Qui va llançar el primer i profètic tomàquet que va iniciar la revolució de La Tomatina? La veritat és que no ho sap ningú. Potser va ser una rebel•lió antifranquista, o potser un carnaval que es va escapar de les mans. Segons la versió més popular de la història, durant la desfilada de gegants del 1945 (una processó de ninots gegants de paper maixé), gent del poble buscava baralla per cridar l'atenció. Van passar pel costat d'un carretó de verdures i van començar a llançar tomàquets madurs. Els innocents espectadors s'hi van anar involucrant fins a convertir-ho en una massiva batalla de fruites voladores. Els instigadors van haver de compensar els venedors de tomàquets, però això no va aturar la recurrència a més guerres de tomàquets i al naixement d'una nova tradició. Atemorits per l'escalada de la rebel•lia, les autoritats van aprovar, suavitzar i després restaurar una sèrie de prohibicions durant els anys 50. El 1951, la gent del poble que va desafiar la llei fou empresonada fins que un clam popular va demanar el seu alliberament. La mostra més coneguda de desafiament a les prohibicions tomaqueres va tenir lloc el 1957, quan els que n'eren partidaris van organitzar un fals però complet funeral del tomàquet, amb taüt i processó inclosos. A partir del 1957, l'Ajuntament va decidir seguir el corrent, va instaurar unes normes, i va acollir l'esbojarrada tradició. Tot i que els tomàquets són l'atracció principal, tota una setmana d'actes anticipa l'hora de la veritat. Se celebra la festivitat dels patrons de Bunyol, la Verge dels Desemparats i Sant Lluís Bertran amb desfilades, música i focs artificials amb l'alegre esperit espanyol. Per agafar forces abans de la imminent batussa, la nit abans de la batalla se serveix una èpica paella, exhibint així l'emblemàtic plat valencià fet amb arròs, marisc, safrà i oli d'oliva. Avui en dia, aquesta arrauxada festa té un cert nivell d'ordre. Els organitzadors fins i tot han arribat a cultivar una varietat especial de tomàquet immenjable, destinat únicament a aquest esdeveniment anual. Les festes comencen cap a les deu del matí, quan els participants corren per aconseguir un pernil situat a dalt d'una cucanya oliosa. Els espectadors ruixen els escaladors amb aigua mentre canten i ballen al carrer. Quan les campanes repiquen al migdia, camions plens de tomàquets entren al poble a mida que els crits de "to-ma-te, to-ma-te" van en crescendo. Llavors, amb la descàrrega d'un canó d'aigua, comença l'esdeveniment principal. Això dóna llum verda al trinxament i llançament de tomàquets de tots contra tots. Disparadors de tomàquets a distància, assassins a boca de canó i tirs de ganxo d'abast mitjà. Sigui quina sigui la teva tècnica, quan s'hagi acabat, tindràs un aspecte (i et sentiràs) bastant diferent. Cap a una hora més tard, els bombarders xops de tomàquet juguen en un mar de salsa estovada al carrer, on hi queda poca cosa que s'assembli a un tomàquet. Una segona descàrrega de canó marca la fi de la batalla. |